CineCiutat, más que un cine
971 205 453 Ubicación
Comprar tu entrada
Compra tu
Entrada
LA VOZ DE CINECIUTAT: ASTEROID CITY
LA VOZ DE CINECIUTAT: ASTEROID CITY
29 junio 2023

Asteroid City


⎯ Encara no entenc l’obra.

⎯ No importa. Continua representant.

Tot en aquesta pel·lícula és fascinador: l’aire retro de la seva fotografia, la irrupció de la música en alguns moments, el silenci en d’altres, els diàlegs, els enquadraments geomètrics, els escombrats marca de la casa… En definitiva, ens trobam davant la culminació —de moment— del peculiaríssim estil d’Anderson. I com tot allò que ens fascina, no podem deixar de mirar i d’interrogar-nos al mateix temps. 

Al principi, ens sentim temptats de situar-nos davant una comèdia. I aquí ja comencen els interrogants: ¿per què els plans panoràmics circulars d’Anderson resulten tan irresistiblement còmics? ¿Com ha aconseguit aquesta textura de novel·la gràfica, que fa les imatges tan físicament polsoses i, ensems, tan artificials? Continua la projecció, coneixem els personatges, continuen les preguntes: ¿com ho ha fet per crear uns éssers tan irrealment reals? ¿Com pot esser que criatures tan singulars ens qüestionin sobre la família, la pèrdua, la por en uns termes que cadascú de nosaltres pot comprendre?

El metratge avança. Ara són els personatges, els que plantegen qüestions. “¿No se suposa que hi hauria d’haver una resposta?”, diu un. “¿Et sents distint?”, diu un altre. Mentre l’aire de la sala de cinema s’emplena de demandes i interpel·lacions, a la pantalla tot està controlat, planificat, mil·limetrat i, alhora, tot té també la il·lògica dels somnis. És com si els seus plans, que són un prodigi d’enquadrament, fossin un intent —¿absurd, esperançat, irònic?— d’atorgar un ordre a l’onirisme… o un sentit a la vida. Una vida, per cert, que se’ns mostra en blanc i negre, en oposició als colors que il·luminen la part suposadament teatral del relat. 

La pel·lícula acaba amb l’enèsim pla del desert, aquest desert que s’endevina com a metàfora del buit o, més ben dit, de la por que provoca el buit de l’existència. Acaba també, com tantes bones pel·lícules, deixant-nos amb una vaga idea de no haver entès del tot la pel·lícula, però amb ganes que es continuï projectant. Ben igual que la vida.


Joan Bover Serra

Asteroid.jpeg
Compartir